Per al Joc literari nº 133 de Jesús M. Tibau
13 – 11 – 09
A vora d’altres el plantaren,
menut com un escagarniu,
sa força de brot li donaren
les arrels que marcaven son destí.
Va créixer segur de sa niuada,
volia veure el sol i el blau de cel
i pujava amunt cada anyada
superant en l’albereda a tot donzell.
Quan la primavera de goig es vestia,
el verd maragda tenia en ell nou cell
i amb fullam tendre la joia assolia
de ser-ne el més ufanós, el més valent.
Ombriu per tota cuca projectava,
allotjava en ses rames garses, gralles i corbs,
reietó i verderol en branquillons culivava,
Era raser d’estiu per tot el mon.
Quan les primeres gelades feien meta,
tot el fullam verd de son vestit
sabia que era hora, que en sa pleta
canviessin les fulles el color d’estiu
i que fessin coloraines per la catifa
que sa policromia fos collage intens,
que una a una a terra fessin rifa
per que la princesa adornés sos peus.
I així ho fa cada any i no s’ho salta
ell honora a sa dama
i espargeix son vestit, no li fa falta.
Prepara son cos que dormi un seré repos.
4 comentaris:
És el cicle de la natura! :-)
Ara reposarà... i a la primavera despertarà :-)
moltes gràcies per la teva participació i el teu suport als jocs literaris que proposo
Preciosa la tardor!
Un dolç petó de tardor, aquest que ens has deixat.
Preciós.
=)
Publica un comentari a l'entrada