foto google imatges
Se li fa tard en la seva tarda,
ja no somnia com per llà als quinze anys.
La suor del temps li ha portat basarda
i ara que és tard, ja no tornarà la tarda...
Els segons no reculen ni que paris paranys.
En les celles hi prospera la tardor tardana,
va vivint la tarda que retarda ben prou,
però al tard es pon el sol de sa sardana,
ses passos de tardor fan muntanya plana...
son respir no tarda en ofec, tardor li plou..
Son goig de nets que belluguen a vora,
el consola al tard del eclipsat llumí.
Sent els catúfols on l’aigua dolça plora
i somriu i belluga i omple got que implora...
No busca el tard de tarda fora,
seva tardor porta infinit.
5 comentaris:
Anton, tota una lliçó de vida! No sé com expressar que arriba molt endins aquest poema... es fa tard també en la meva tarda.
Qui sap si a la meva també. Gràcies, Anton, per venir.
Ai, la tarda de la tardor de cadascú...
La volem llarga, arribem al cim...
Que descobrirem quan el sol es pongui?
Haurem encertat en el pas final?
............Anton.
Confio en que sí, Anton, que tots encertarem en el pas final...
Com a la mateixa mare natura, a nosaltres també ens arribarà la tardor. Tan de bo nosaltres també troben aigua dolça arribada l'hora.
Un poema magnífic i ple de sentiment, Anton.
Gràcies per compartir-lo amb nosaltres.
Publica un comentari a l'entrada