Quan ha passat el vent
Vora meva, m’ha pintat regust
Del dibuix que em donares.
Dues paraules escrites...
Que el vent portava
I s’emportava
Sense que cruixissin queixals,
Ni pinzells pintessin.
No quedava remarcat a terra
El mateix vent ho esborrava.
I per més que espero
Que el vent torni.
No arriba el dibuix
De la paraula....
He estimat, resignat, l’instant
Que, de veritat, mai torna
6 comentaris:
dues paraules escrites.... potser un T'estimo?.... Si, segur que si, oi Antón? Bon cap de setmana, un banc sereníssim, com el teu poema :)
És molt maco, però em sembla molt trist...
Ja veuràs com aquell instant tornarà!
Cris, tens raó el cor em deia la paraula teva i cap i ploma no ho han fet. Has llegit molt bé... bon cap de setmana.Anton.
Assumpta, tots els instants que més ens marquen delicadament en vers actes agradables, sempre després poden portar un mínim de tristesa, però també podem posar en marxa el record per intentar allargar l'instant. allargar aquest moment feliç... que serà en tot cas un altre el que torna. Bon cap de setmana. recordem per exemple l'instant en que a la pl.Mercadal fa pocs dies és complia el somni d'una colla i de molts seguidors i afeccionats... En tornarà un altre. Anton.
No ha de costar dir T'ESTIMO quan surt de dins de l'ànima.... això li intento transmetre a la meva filla.... i també ho va captar a la primera.... Un gran petó, poeta :)
Mai no torna, és veritat. Però n'hi ha de nous ... que també poden servir. Un poema molt bonic, com sempre, Anton.
Publica un comentari a l'entrada