Novament una foto de la Montse Subirats. Per favor visiteu-la. Jo ja fa temps que li pispo, amb coneixement d'ella, algunes fotos que m'inspiren extremadament. Aquesta parla d'una mena de ritus que la persona que passa pel davall del pedrot es cura de "cadrís". Segons ella, la paraula és gallega, es refereix al ronyó malalt.
8 – 09 - 09
L’aigua no puja a teva barca,
barca de pedra tombada al llossar.
L’ona blana emblanquida d’escuma
s’agenolla, humil, davant ton mirar.
Tu et creus la cerimònia que s’afina.
Qui sap si pensa que n’és truja de mar
que un dia un gegant d’aqueixa roca
la petrificava per tota una eternitat.
Abatuda a la llíssera,la cua enlaira,
eternament joiosa per ser bruixa reial...
Qui passa per davall teu – cures de gràcia –
i ses patiments se’n van a l’aigua mar.
6 comentaris:
N'havia sentit parlar, i vaig veure'n un reportatge a la tele.... com diuen la fe mou "muntanyes".... i en aquest cas ja és ben veritat.... l'esperança de les teves lletres haurien d'estar gravades en aquesta roca i recitar-les com una oració més.... felicitats altre cop Antón :)
Gràcies,Cris. També de les teves fotos en faig recull, se'm fan irresistibles... Al presentar-se'm davant adquireixen un encant que m'hipnotitza. Seguiu, seguiu, les dos i tantes altres persones que virtualment em captiven...Un petonàs a tots.Anton.
Saps què? Diumenge vaig anar a llençar patiments a l'aigua de mar! No sé si se'ls queda, però que relaxa...
Ets sensacional, Cèlia, val la pena llençar el que ens mortifica... i la mar és gran i no deu perjudicar als animalons que hi habiten. I si relaxa..., avui segurament que també hauries trobat una aigüeta més complaent,,,Anton.
Llàstima que quedi tant lluny, però la idea de la Cris m'ha semblat genial... que bonic seria que es pogués llegir els teu poema allà davant la roca... seria un doble remei, la roc a i tu. :)
un poema i foto molt bonica, i quina calma i tranquil.litat dona.
Publica un comentari a l'entrada