Van cavall i genet
en núvol desbocat.
Quan el sol llueix
entre la polseguina
de fum i terbolina
que llença embolcallats
llençols i cobrellits
de sol de clarors fulgents...
On van els dos volant
esmerçant nuvolada?
Vibren en un mirall
que cega ulls
i crema carn.
Expliquen últims records
en busca de conhorts....
Miren la mar divina.
Avui tens els ulls verds
com pell de poma o pera,
Et guarden en cistell
abandonat a vorera.
Em pregues mossegar
eixa verdor impresa,
I dins en l’embolcall.
cauré embogit d’arena.
-----------
4 – 09 – 09
Juga espill de ma mirada
sense deute....
Ulls verds ho donen tot....
El brisall de llum variada
sovintejarà el conhort.
Rellisqui el floc que dansa
obrin les ones i l’escumall
i plaent em besi l’aura
amb reflex de dolç esguard.
6 comentaris:
Què tindrà el mar que ens atrapa i captiva sempre???? fantàstic treball altre cop Antón, felicitats, és un "gustasso" llegir-te. Un petó :)
Amb uns foto tan bonica, amb una núvols tan magnífics, no podia ser d'altra manera, un poema desbocat per embolcallar-nos a tots...
Entre els núvols el mar i els versos, surem, surem...
Ja diuen que una foto diu més que mil paraules. En eixes estic...La del cavall i genet... captiva. També els núvols ens parlen. Anton.
M'encanta la imatge de cavall i genet cavalcant en els núvols! ;-)
Les fotos són precioses, -assumpta-!!!
I a mi m'encanta com ens fas veure tantes meravelles als nuvols!!
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada