22 – 9 – 09
Tendra, arrecerada a la soca dura
et vas penjar al esclatar ta floreta
i has crescut afincant teva signatura
resguardada en to creixent a pleta.
Tova casa a l’arbre soca d’àvia dolça,
el punxó i fulles, mare, en tot moment sostenint-te
i entre les dos cresqueres ufana molsa,
ara amb cara de joia exhibint-te.
Vindrà un jorn un sàtir a robar-te.....,
aquesta cara fina, de color ben plena...
Oh, dents i llavis de jove verge podràs trobar-te
recordant una Eva i serpent eterna
3 comentaris:
Anton, que maco escrius.... em deixes amb un dolç somriure als llavis, gràcies!
Saps, Anton, jo tinc la impressió que sempre utilitzo les mateixes paraules (o sigui, poquetes) combinades de diferents maneres i que tu sempre tens paraules noves, que no se t'acaben mai... cada com vas d'estrena, bé anem d'estrena els que et llegim... vull dir.
No cal que sigui un sàtir, eh? que jo mateixa me la menjaria jejeje :-)))
Publica un comentari a l'entrada