Aquest dia hi tenia el que veieu que a mi m'ha servit per alabar-li tot el treball que fa i escriure uns quants trenets dels meus. Anton.
12 – 9 – 09
I en nosaltres rebroten a pesar de les espases,
les nostres fulles autèntiques, reals, segures,
treuen barres de sang, barrejant groc amb brases,
nostres anhels emparats, esperances netes, pures.
Fins els núvols ens miren amb tendresa,
saben que tot és nostre, no em tingut fissures
i ens afanyem a rebutjar la cruel feresa
i deposar-la, inútil, enterrant-la en foses dures.
Nostres espases de veu encara ens porten
el crit madur que sols vol que se’ns escolti.
Qui renegui de nosaltres en son domini no poden
I en nosaltres rebroten a pesar de les espases,
les nostres fulles autèntiques, reals, segures,
treuen barres de sang, barrejant groc amb brases,
nostres anhels emparats, esperances netes, pures.
Fins els núvols ens miren amb tendresa,
saben que tot és nostre, no em tingut fissures
i ens afanyem a rebutjar la cruel feresa
i deposar-la, inútil, enterrant-la en foses dures.
Nostres espases de veu encara ens porten
el crit madur que sols vol que se’ns escolti.
Qui renegui de nosaltres en son domini no poden
destruir nostra llengua per més que son mal volti
3 comentaris:
Espases de veu... que bonic! No voldria pas que en tinguéssim cap més. Fer sentir al veu i convèncer.
Anton!! :-))
T'ha quedat magnífic!! Espases de veu! Convèncer amb la paraula, i paraula de la nostra llengua, la nostra estimada llengua catalana!!
I que tot això ho hagis il·lustrat amb la meva foto em fa molt, molt contenta :-)))
Moltes gràcies!!!!
Con tal ens deixessin parlar... ja en tindriem prou,per que la parla es per convèncer, per raciocinar, per estimar, per tantes coses... i ens voldrien...
Ai, aquesta lluita... No ens podem oblidar de la mare, la mare ho és tot.Anton.
Publica un comentari a l'entrada