Engelosida n'estava la neta Tamara de la seva parella de kikos. Li havia regalat un amic del seu pare.Entre ella i la iaia els cuidaven com a uns fills. La kika va pondre uns deu ous i semblava que es posaria lloca. La iaia li explicava tot el procés. La gallineta no se la veia molt valenta i no feia el normal d'incubar el que ella havia post. Després d'una parada d'uns dies retornà a pondre, cosa inusual, i quan ja en tenia d'arreplegats tres o quatre es va morir. El disgust era d'època i el consol... difìcil d'aplicar.Volíem o que arribés una companya nova, que l'amic estava dispost a fer o retornar el kiko, que sembla un toro. Ni una cosa ni altra. El pare no l'ha volgut tornar, la iaia li sembla malament enfenyar-se... i la menuda, finalment ha comprés que l'experiència s'ha acabat al terrat i golfes de la casa i el kiko anirà a casa d'una tia seva que té un zoo de poble i serà admés. Per això totes aquestes fotos, per que pogueu veure'l en el que ja no serà casa seva d'aquí a poc.
Deixo els poemes aparcats. per que demà em demanen que hi faci un reportatge del Jack un gatet menut de l'atra neta, o de la Lisi una goseta que compartiran les altres dos netes.
De feina no en faltarà. Anton.
.............................
6 comentaris:
Digues-li a la teua neta que de vegades passa. A naltros ens va passar amb una parella de quiques que se les va menjar la guineu. I no vegis el disgust dels meus fills! Han passat anys i encara ho recorden amb tristesa. La padrina es va pensar que havia estat el gos del veí i es va enfadar molt. Va ser després que ens varem adonar que era una guineu... però si s'ha mort soleta després de pondre... encara l'entristeix més, això segur!
I que no s'amoïni que els pares ja ho tenim aquestes coses... tenim massa fenya!
Gràcies per el que dius. Li varem fer una caixeta i la varem enterrar a l soca d'un pi pinyoner que tenim a la granja, allí sempre serà recordada.
Hatingut un dels disgustos primers que potser afecten més.
Gràcies per la teva companyia. Anton.
Segur que els primer s disgustos afecten més... però d'ells es va aprenent. Un bon reportatge, que segur que haura ajudar a la Tamara a entendre millor tot plegat.
Pobreta Tamara, fa carona de bona xiqueta :-)
Menys mal que li quedarà el bon record i tindrà les teves fotos :-)
Gràcies per els bons desitjos Ja ho llegirà la menuda... Anton.
Oooohh! :(
Són coses que passen, però quan t'hi trobes, sabem molt i molt de greu.
Encara bo, que en guardareu per sempre les fotografies i aquest post teu. Era molt bonica.
Ara veig (post superior) que la Tamara tindrà un altre "amic". És bo de tenir contacte amb els animals.
Tamara, ja sé que "ningú" pot mai substituïr a ningú. El record de la Kika, el duràs sempre, però ja se't girarà feina amb la Lisi! Suposo que ens anireu posant al dia.
Petonssss!!!
Publica un comentari a l'entrada