No tinc a ma el que buscava. Hi he posat un amtller vell en representació d'aquell vell arbre del que tantes cireres vaig collir per menjar a casa o bé obsequiar.Eren uns arbres en que trencar-li solament un brot era pecat. Als dotze anys jo hi pujava dalt i anava de rama en rama, era grandiós, una soca més que la cuixa i amb uns cimals que tiraven amunt, espés podia un dins amagar-se i que fins no ser la persona a prop no el veia. Moixons i humans se'n alimentaven i encara en quedaven en rames altes on ni amb crossa es podien collir. Quants records em porta. El poema ha sortit així rapit, sense pensar, estava fet. Si més llarg hi hauria afegit lluites entre ell i jo, un xibal amb poca experiència.Valgui el que he dit per entrar dins eixa festa del Hanami japonés anunciat per Blocsfera Ebrenca. Anton.29 – 3 – 09
AQUELL VELL CIRERER
.............
Allà en el lluny de la contrada
seguint camins de ferradura estrets,
el cirerer alça sa ramada enlaire
com beneint el terme que és tot seu.
El plantaren fa anys, qui se’n en recorda
quan assentaren el cep en aquell tornall.
La partió del Pelegrí. Terra ufana.
Costeruda. Dominant com vela de barcam.
Prop el barranquet volien clavar-lo.
Un vell digué . – A la trona com rector.
I ben amunt a prop de pins i matollada,
un clot ample el rebé com son senyor.
De brotada en brotada amunt surava,
esplèndid s’ensenyorejava com pastor.
per baix la vinya el guarnia i el besava,
ell s’erigia com el gran comanador.
El fred, al temps li atordia les ramades,...
Al març de ses gemes explotaven vives flors
i els penjolls de granets amb fullam confonia
son verd pletòric, esperant el roig color.
Els pètals ja no hi eren, tot era campanetes
el sol les escalfava, el vent els hi feia petons,
els ceps que ja florien, enveja en tenien...
I corre mes d’abril,... L’eufòria el torna boig.
Vermell en mig del verd a dalt de les ramades
es balancejava mesclant-ne sa vivor...
Ja algun ocell amb bec net vindria a picar-ne
AQUELL VELL CIRERER
.............
Allà en el lluny de la contrada
seguint camins de ferradura estrets,
el cirerer alça sa ramada enlaire
com beneint el terme que és tot seu.
El plantaren fa anys, qui se’n en recorda
quan assentaren el cep en aquell tornall.
La partió del Pelegrí. Terra ufana.
Costeruda. Dominant com vela de barcam.
Prop el barranquet volien clavar-lo.
Un vell digué . – A la trona com rector.
I ben amunt a prop de pins i matollada,
un clot ample el rebé com son senyor.
De brotada en brotada amunt surava,
esplèndid s’ensenyorejava com pastor.
per baix la vinya el guarnia i el besava,
ell s’erigia com el gran comanador.
El fred, al temps li atordia les ramades,...
Al març de ses gemes explotaven vives flors
i els penjolls de granets amb fullam confonia
son verd pletòric, esperant el roig color.
Els pètals ja no hi eren, tot era campanetes
el sol les escalfava, el vent els hi feia petons,
els ceps que ja florien, enveja en tenien...
I corre mes d’abril,... L’eufòria el torna boig.
Vermell en mig del verd a dalt de les ramades
es balancejava mesclant-ne sa vivor...
Ja algun ocell amb bec net vindria a picar-ne
aquella rodona que es mou i que fa foc.
Poca defensa l’arbre en contra d’ells tenia...
Ell produïa perquè el moixó amb el pinyol
Poca defensa l’arbre en contra d’ells tenia...
Ell produïa perquè el moixó amb el pinyol
volés al lluny d’aquells tornalls de vinya
i deixés caure a bon fi el fruit del seu amor.
Al cap del temps per tot el terme hi creixien
i deixés caure a bon fi el fruit del seu amor.
Al cap del temps per tot el terme hi creixien
nous arbrets, plançons d’aquell arbró
que seguint terminis que el condicionave
que seguint terminis que el condicionave
escampava vida, sa nissaga, amb zel i amor.
................................................................
Avui, quan veig al terme eixes plantades,
se m’inunda el cor pensant en l’arbre vell
que ell sol deixà en el terral marcades
la empremta humil dels avui joiosos cireres.
................................................................
Avui, quan veig al terme eixes plantades,
se m’inunda el cor pensant en l’arbre vell
que ell sol deixà en el terral marcades
la empremta humil dels avui joiosos cireres.
6 comentaris:
Els cirerers han estat avui protagonistes per tot arreu, no crec pas que s'enfadin perquè un ametller els hi resti un xic de protagonisme en aquesta festa de
l'esclat primaveral.
Fins aquí, aquest n'és un clar exponent de la primavera en la zona mediterrània. I a més de ser molt nostre és un arbre i un fruit molt estimat.
Salut Anton, i bona setmana !!!
;)
El teu amoròs relat em fa propers els arbres estimats, me'ls fa presents i vius, em porta les flaires de primavera i la teva mirada dolça cap als arbres. Un únic desig, que ja sé serà cert i ferm, deixaràs empremta, com el cirerer del teu cor. Petons, estimat Antón.
Anton, gràcies per la història del cirerer, és molt bonica, repartia cireres arreu i pinyols per crear noves vides i plançons. Un somriure ben tendre abans d'anar a dormir.
Ja no dic res de les fotos, ni dels arbres florits que ja ho saps... també em commouen ben endins.
Quin relat tan bonic! De totes maneres les flors dels ametllers són precioses i com bé diu l'assumpta no crec que s'enfadin per restar un xic de protagonisme als cirerers
és un bon record , les cireres dolces, algun que altre mal de panxa t'hauries emportat ! és difícil deixar de menjar cireres quan les tens tan a l'abast. abraçada de mia.
I es que a qui no agradin les flors que s'ho faci mirar.Quan menjaves cireres amb quantitat ens deien que no beguessim aigua, mirate'ls ells, jo, i no us ho creureu, podia beure'n, noomés en tastava una o dos i fins les escopia,valgam el diable,sols ho feias per saber el que havia de collir en quan a color. No he sigut mai de la fruita i ha de ser agafada per mi i triada a l'arbre. males costums que un engendra de petit i les conserva.
gràcies a tots.Anton. En canvi ametlles!! Sempre les deu o dotze ametlles son el meu vas de llet. I quan son tendres, proveu amb una miqueta de mel, son...!!! Les galtes es sobreixen de la dolçor... Entre tots se sap tot.
Publica un comentari a l'entrada