CREU DE SANTOS -- RASQUERAfoto Mariona.
20 – 1 – 09
A l’arbre, avui ressec, l’escarabat hi habita
fent corredors i corriols en pell en desencaix,
allí hi viu acabant cercle de frondosa vida
que fou abans esponerós verd, pau alletant.
Allà al monestir com crocant en pastís senyala
els seus antics quefers en el lloc representats
i el espenyall com bresca sense mel avala
que l' existència és solament de minerals
Les muntanyes, pa beneït que ahir allotjaren
la vida intensa en silenci mut de caputxons frarams
son sols boscos on porc senglars hi caminaren
fent companyia a guineus i llops, copiós ramat.
La vida de quietud en l’àmbit ja no pensa
elevar al cel pregàries per un mon millor,
sols l’arbriu es complau en verdor que llença
fent vestit cobrint nafres d’un passat sense retorn.
A l’arbre, avui ressec, l’escarabat hi habita
fent corredors i corriols en pell en desencaix,
allí hi viu acabant cercle de frondosa vida
que fou abans esponerós verd, pau alletant.
Allà al monestir com crocant en pastís senyala
els seus antics quefers en el lloc representats
i el espenyall com bresca sense mel avala
que l' existència és solament de minerals
Les muntanyes, pa beneït que ahir allotjaren
la vida intensa en silenci mut de caputxons frarams
son sols boscos on porc senglars hi caminaren
fent companyia a guineus i llops, copiós ramat.
La vida de quietud en l’àmbit ja no pensa
elevar al cel pregàries per un mon millor,
sols l’arbriu es complau en verdor que llença
fent vestit cobrint nafres d’un passat sense retorn.
6 comentaris:
Quin lloc més especial! I el poema com sempre, molt bonic.
Son llocs on la natura hi posa els cinc sentits. Arbriu, muntanya, aigua... És preciós.Anton.
Hola Anton! No´sé si li passa a més gent, per``o jo les teves fotos les veig una mica borroses, no sé si és qüestió de pixels o dels meus ulls, hehehe...
Molt bonic, el poema, com sempre! A veure quan t'animes a escriure'm al blog de l'àvia allò sobre el naixement d'algun dels teus fills o néts o... no sé, allò que vas dir que faries. A mi m'és igual que no siguis una mare ni una tieta ni una àvia, crec que un pare, un avi, un oncle... també poden parlar del naixement dels seus fills,néts, nebots (o el que sigui) amb una emoció especial.
Si vols, pots enviar-m'ho al correu i ho poso en forma de post. Tu mateix! Ànim!
Una abraçada.
Curiosa coincidència amb la paraula de "comprovació de paraules" d'avui, sembla fet expressament. Saps quina és? parto!!!
Montse: Hem estat de festa major i la memòria i els compromisos es dilueixen.
No sé si m'atreviré, en aquells temps nostres als any seixanta, setanta... era fort per les dones i no cal dir per els homes.
A veure si m'animo. No t'ho prometo.Anton.
Anton,
Quan puguis ... passat pel meu bloc. Un petó !
Ja passaré. Anton.
Publica un comentari a l'entrada