Foto Montse Subirats
3 – 2 -09
Un jorn rames llargues amunt brandaven
Amb la força del verd i son caliu,
Eren la joia del lloc, s’alçaven
Amb l’orgull del juliol d’estiu.
Cobrien el lloc per ombres de formigues,
Fins petots i cigales brumien allí.
I quan passà l’agost i les últimes figues
Coll trencaven, pàmpols es negaven color i brill
El verd de saba que catúfols pujava
Segà tisora i xerrac de tardor.
El fullam tenyia de sang i esperava
Que el vent en fes pletòric jaç en un recó.
Anaren marcint, i, el roig era ja estivada,
Deixaren les rames en independent favor
I un dia la pluja fou la fatal fada
Que destruiria primer el verd, després rojor.
I així la gran gerdor que al camp hi havia
Esdevenia caduca, tallada per la falç...
Quan la impacient eufòria colpeja alegria
No pensa que el pèndul la joia vinclarà ?
Un jorn rames llargues amunt brandaven
Amb la força del verd i son caliu,
Eren la joia del lloc, s’alçaven
Amb l’orgull del juliol d’estiu.
Cobrien el lloc per ombres de formigues,
Fins petots i cigales brumien allí.
I quan passà l’agost i les últimes figues
Coll trencaven, pàmpols es negaven color i brill
El verd de saba que catúfols pujava
Segà tisora i xerrac de tardor.
El fullam tenyia de sang i esperava
Que el vent en fes pletòric jaç en un recó.
Anaren marcint, i, el roig era ja estivada,
Deixaren les rames en independent favor
I un dia la pluja fou la fatal fada
Que destruiria primer el verd, després rojor.
I així la gran gerdor que al camp hi havia
Esdevenia caduca, tallada per la falç...
Quan la impacient eufòria colpeja alegria
No pensa que el pèndul la joia vinclarà ?
10 comentaris:
les fulles i els colors que cauen són l'adob de les fulles de l'any nou.
Quan fullejo llegint una fulla d'un llibre, penso eixa quina ha engendrat? Anton.
Els colors de l'hivern,
colors de joventut caduca
i vellesa rejovenida,
per l'esclat
de la primavera propera..
sempre resta l'esperança
de l'amistat , company...
d'hores passades.
No, no ho pensa, perquè el pendul mai deixi de pendular.
Salutacions cordials.
Esperem que eixes fulles no es podreixin i vingui una nova primavera, d'aquí un més paso de tenir 7 més 7 = 14 a 7 més 8 = 15.
ja és complicat això de les mates.
Resulta que un sumant els dos es pot fer jove, quins miracles, Ja ens ho va exokicar aquell esboirat d'Einsten, tot és relatiu. Anton.
Jo em fa lefecte que les fulles se'n en van a terra del cop de pèndul que els poderosos ens donen cada dos per tres i fastiguejades diuen, ja vindra la nova primavera i ho arreglarà, ella diu que ha de ser l'estiu i la roda torna i cop de pen...i ja està. M'ho prenc en broma.Anton,
ja ho saps, oi, qu envejo els que sou poetes?
Anton,poeta blocaire, desitjo que aquest any que ara comença et proporcioni el que desitges i et deixi força temps perquè puguis continuar escrivint i nosaltres llegint-te!
Jo dic que faig trenets, i em sento més còmode.Po(r) a ETA si que en tinc,extreure de les pasaules altres sucs per tenir sorpreses, res, coses. procuraré anar fent estacionetes per quees parin els passatgers.Anton,
... i pugin als trenets que fas.
Quina joia llegir-te !
Aixó és un do !
Feia dies que no podia passejar-me i ho trovaba a faltar ... ainnsss !
Publica un comentari a l'entrada