30 – 10 – 08.Bailarina
Hermosa flor de la carne
Juguete voluptuoso
Que danzas danzas de carne.
Que repiquen tus zapatos
De aquel cuplé la tonada.
Que vocalice tu voz
La melodia enhebrada
En palabras al amado
Que te mira com danzas.
Que parezca tu figura
Un ángel de carne blanca
Conribetes amarillos
Que formen en tus pies alas
I que tus negros cabellos
Como sombras de la nada
Sean nube que acompañe
Tu maravillosa danza.
Bailarina ...
Rosa breve.
Si eterna canción del alma
És la música impoluta
Que todo tu cuerpo baila
Si en tus labios sol queda
Una tonada...
Bailarina,
Sigue tu coreogràfica danza
Imprimiendo en el papel
Eterno cantar de una alma.
--------------------
Aquest poema va ser escrit per mi en temps de mili. A la Molina ( campament del batalló Barcelona V) en l'any 1953, ja com a veterà. Feia'm entre uns quants uns posts on hi havia de tot per divertiment.Un noi anomenat Vocerrais dibuixava molt bé i li vaig veure la seva obra, realment, ben feta i em vaig inspirar i va sortir el que heu llegit. L'he recordat de memòria, no sé si la trobaria.
Tenia eixa foto i m'ha semblat adient. Baix en el fons marí també es veu que hi ha
bailarines...
8 comentaris:
En aquell temps, jo també ja escrivia, per cert, també en castellà, tractant d'imitar
l'estil d'en FEDERICO i d'en
Antonio Machado. A través dels
temps, en castellà, continuent
sent els meus preferits.
La primera poesia la vaig fer als
disset anys anant amb tren cap
a Madrid.
Sabeu com vaig començar a fer els sonets? En els llibres del meu pare n'hi havia i jo canviava les paraules per unes altres i quedava el que quedava, que em sabia jo de l'acent a la cuatre i a la vuit als endecasílabs. Puc dir ben alt que el poc que faig ho he fet solet. El que més greu em sap que vaig estar més de trenta anys sense fer res. Ara, faig el que puc. Anton.
El que més em copsa és que te la hagis memoritzat, i que després de tants i tants anys, encara puguis posar-la vers a vers.
Vols dir que no era per tu alguna cosa especial?
En aquell temps, encara no hi era, jo, però faltava poc...et vinc a deixar els petons de bon dia, estimat Anton!
Especial el que he contat.El dibuix m'ha agradat sempre i veure la fsacilitat que tenia el company... A demés no sé les vegades que la he recitat, en pùblic i per mi, com d'altres. Ara la retentiva és molt dolenta i no m'atreviria sense la fulla al davant posar-me a fer l'indi.A la mili, per les nùvies i per els anlfabets, era un continu i clar les donava i aleshores, havies de rascar molt./ Allí vaig començar en català un noi catalaniste de mèdula escribia molt bé, però no
li sortien les rimes, ni les formes. No sé les que li vaig fer.
Prou. Un altre dia Doe en parlem més i si vols saber pregunta. Vosaltres avui a demés de la voluntat vostra teniu estudis, lectures, consells... Es tant diferent./ Segueix que tens bonapasta, però la pasta s'ha de maurar per que el llevat fagi pujar-la.Adéu.Anton.
Si ens has enviat aquell dolor que et molesta, jo no he notat res./ Què bona ets i tota aquesta colla que feu pinya. Amb tots vosaltres em trobat un refugi i res ens fa por. Gràcies Zel.
Aquest poema sí que em toca de prop, ja que jo sóc ballarina, de professió i d'ànima. Gràcies per aquest regal involuntari. Feia molts dies que no podia passar i m'ha agradat molt. Ah!a la meva gossa l'hi diem Lloba!També té una història aquest nom, a veure si tinc un moment per escriure-la. Petons!!!
En tinc un de la Duncan. He llegit la seva bio... Espeluznant.
La intenció era posar els dos poemes, però com que t'ho vaig preguntar i no respiraves, no vaig gosar./ Ja em o ens contaràs
lo de la Lloba./ Si tens feina, tranqui...Primer és el primer,vale? Anton.
Publica un comentari a l'entrada