Com dos roses, dos poemes. Olorem-los... Ens consolen... Ens embriaguen... Ens distreuen...
Quan valor poden tenir dos poemes a l'atzar...
Cadascun amb sa vida
----------
19.- No cal que siguis lluny
per veure’t a prop
en el record.
No cal que siguis a prop
per veure’t lluny
en el conhort.
19 A.- M’he salvat un ull
d’una esborxoncada.
Un ramó sec, dur
s’ha apropat a retina tancada.
Volia esfondrar-se, volut,
en ma vista estimada.
Sort que la parpella segura
ha clos la capsa amb tanca.
19.- No cal que siguis lluny
per veure’t a prop
en el record.
No cal que siguis a prop
per veure’t lluny
en el conhort.
19 A.- M’he salvat un ull
d’una esborxoncada.
Un ramó sec, dur
s’ha apropat a retina tancada.
Volia esfondrar-se, volut,
en ma vista estimada.
Sort que la parpella segura
ha clos la capsa amb tanca.
2 comentaris:
Molt interessant, el segon poema, bona metàfora la de la capsa, i bona manera d'explicar com els danys són moltes vegades imprevisibles a la vida, i moltes vegades, no sabem ni com els evitem. Qui sap? Potser involuntàriament com el parpadeig.
Però quin reflexes. Per que tanàr una capsa costa. Ens han posat tantes coses a ma que de vegades les despreciem o nels tenim l'apreci que caldria. Anton.
Publica un comentari a l'entrada