EL JOVE, EL RUC
I LA PAU – CIÈNCIA
Poema d’Antoni Fortuño Sas
5 de juliol de 2008
-----------------------
El jove i el ruc caminaven
i a cornaló de sàrria hi portaven
Pau i Ciència d’amor relligats
Ple de rocs en el camí ensopegaren...,
al pedruscall i pols... A terra anaren
Pau i Ciència d’amor separats.
La Ciència d’amor rodolà per la muntanya.
Ni llibres ni plomes foren la aranya
per amb tentacles alzina agarrar.
I s’estavellà desfeta a la llera
Del barranc com del nier cadernera
El casal de sedes roges li han robat.
Es quedà al resol la Pau soleta
Abandonada dels caps grossos de la pleta
Que no els importa Amor ni Llibertat
Amb ruc pel ramal que ell guiava,
el jove acovardit desesperava... .
I del ensopec el ruc es desferrat.
La bestia coixa s’aixeca i no camina
s’ha castigat el nervi que domina
i ara pota curta per ferro que ha volat.
Pau s’assabenta del trist fet i amb pressura
la U despenja fent-la ferradura
i dant al ruc l’establiment composat.
Desfent-se del ramal de ma humana
el ruc ansiós mossega mort de gana
i la A cull que és la que sona al bramar.
Allarga coll i la P estrangula a la dentada
mastegant les lletres com de blat granada
i es transforma en boca en miracle fet PA.
Amb el ventre tip el ruc ja no bruela
I ara s’ajau..., boca tancada es congela,
la satisfacció seva al jove li fa mal.
El noi que a sàrria transportava
tot crèdit i compromís que assegurava
el etern domini del saber i la pau,
ara tot a norris per la ensopegada...
la Pau el ruc la té a pota i ventre ajocada
La Ciència d’amor ja sabem que és al tovanc.
------------------------
En un tres i no res, sense pensar-hi estona
la Ciència a bullir malva. Sapiència es destrona
anul·lada en l’aigua bruta del barranc...
I la Pau que teníem tan segura
amb pa i ferradura
pel camí cagallonada serà demà
---------------------------------------
I LA PAU – CIÈNCIA
Poema d’Antoni Fortuño Sas
5 de juliol de 2008
-----------------------
El jove i el ruc caminaven
i a cornaló de sàrria hi portaven
Pau i Ciència d’amor relligats
Ple de rocs en el camí ensopegaren...,
al pedruscall i pols... A terra anaren
Pau i Ciència d’amor separats.
La Ciència d’amor rodolà per la muntanya.
Ni llibres ni plomes foren la aranya
per amb tentacles alzina agarrar.
I s’estavellà desfeta a la llera
Del barranc com del nier cadernera
El casal de sedes roges li han robat.
Es quedà al resol la Pau soleta
Abandonada dels caps grossos de la pleta
Que no els importa Amor ni Llibertat
Amb ruc pel ramal que ell guiava,
el jove acovardit desesperava... .
I del ensopec el ruc es desferrat.
La bestia coixa s’aixeca i no camina
s’ha castigat el nervi que domina
i ara pota curta per ferro que ha volat.
Pau s’assabenta del trist fet i amb pressura
la U despenja fent-la ferradura
i dant al ruc l’establiment composat.
Desfent-se del ramal de ma humana
el ruc ansiós mossega mort de gana
i la A cull que és la que sona al bramar.
Allarga coll i la P estrangula a la dentada
mastegant les lletres com de blat granada
i es transforma en boca en miracle fet PA.
Amb el ventre tip el ruc ja no bruela
I ara s’ajau..., boca tancada es congela,
la satisfacció seva al jove li fa mal.
El noi que a sàrria transportava
tot crèdit i compromís que assegurava
el etern domini del saber i la pau,
ara tot a norris per la ensopegada...
la Pau el ruc la té a pota i ventre ajocada
La Ciència d’amor ja sabem que és al tovanc.
------------------------
En un tres i no res, sense pensar-hi estona
la Ciència a bullir malva. Sapiència es destrona
anul·lada en l’aigua bruta del barranc...
I la Pau que teníem tan segura
amb pa i ferradura
pel camí cagallonada serà demà
---------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada