INCONGRUÈNCIES : EL CONTE... boli ràpit acolorit

INCONGRUÈNCIES : EL CONTE...

El parlament del conte

es farà per escrit llegit

o en recurs de viva memòria veu  ?

El Parlament, diuen que escoltarà

ell  parlament quiet i atent.

Per què preguntarà el Parlament

si ja se li explica complert el conte ?

És que el conte ha set mal escrit

i no es compren be

i no  s’aclareixen els fets contats

o, si és de viva veu de xantre,

i es conta amb parla incomprensible ?

Atents tots, oh, Parlament,

 al contat del conte

Pel conta contes... !!!

El seu parlament serà clar, pulcre i net ?

En podrem treure profit tots del fabulat ?

O, es l’amagatall d’altres contes

que, quan sigui, ens contaran

per poder editar desprès el llibre ?

Amen, amen, ... amen !!!

DE ARREPLEGANT TRENETS

.- ANTON.-T.E.- 26-9-14

COM M'ENCANTARIA... boli ràpit

Com m’encantaria junyir la veu blava

del cel altívol i l’esperançat  mar

a la muntanya que de dol afanya

i amb el blanc ens cita a escriure el tall...

El tall de l’ injustícia que ens subjuga

que ens aplana clatell i anorrea el cap...

Ai, cimbori de nostra terra aimada,

del teulat sorgeixi ja l’últim esclat

de campanar que li han robat campana

i sa parla no diu ni mare i pare, fill i filla, ni germà.

Esclata veu d’un poble en que sa llengua

la menysprea el prepotent justicier cruel

que fins l’última paraula ja se’ns menja :

INDEPENDÈNCIA,... Ho ara o esclaus serem.

DE REBAIXES 13.- 25-8-13 .- ANTON.  

...............

LA LLUM... boli ràpit.

62.- 30 – 9 – 10

He crescut desaforat

quan el raig de llum es guarda

en la ratlla de l’invisible.

L’ombra meva creix, creix

i penso en ser un gegant

estès a terra incòlume.

Ni vent ni pluja poden en mi,

sols la llum

em retorna

al lloc...

Captiu de la claror,

m’ha fet creure

en l’orgull envejat

de ser un colós.

.......................

Ella ha clos en son viatge

i jo he quedat petit com infant

orb de la claror

que m’havia alterat

la realitat més íntima.

 DE ARREPLEGANT TRENETS II

2010-11.- ANTON.- T.E.

CANVIAR D'AIRES... boli ràpit

Cansat dels  contactes que li oferia la vida

pensà en fer taula rassa i canviar...

Tocar paperetes de vot que no acomplien

les expectatives posades en el polític,

veure que la religiositat no seguia

les prèdiques en que es refermava la cúria,

que les amistats tenien tendències

de lucrar les seves suors treballades

i- el profit propi no li deixaven lliure...,

Noi, noi,pensà en pujar al terrat descobert

i a les nits estendre la seva vesta

que el ventijol li obrís tots els porus,

mentre s’ha mirada tenia la complaença

de veure el cel de brillants estrelles

i ,allí,ningú li demanava, ni diner, ni resos,

ni paraules d’alabança fútil i fal·laç,

ni paperetes en urnes  per engreixar

la corrupció, les il·legalitats, i cares

que sols el coneixien un dia...

I encara amb la sorna de toc a l’espatlla..

-Ja saps quan em necessitis...

I les poques vegades que havia buidat el pap,

Ai,noi,de raons i paraules... tantes!!

però tot quedava en aigua de borraines.

Li aniria bé el ventijol pur i net...

Allò que diuen: Canviar d’aires... !!

DE REBAIXES 14.- ANTON. T.E.- 25-8-14.

LA SOLEDAT... boli ràpit

La soledat, teranyina homogènia

on es couen les urpes displicents

de la quietud sofrent, estén lligalls

d’identitat en oblit d’externalitats.

Somorta en si mateixa

estreny les garres

i agomboia les llibertats.

Tot calla contacte de camí.

Obre el moment místic

sumint-se en els records.

Hem pensat que volem el soroll

per destruir nostra soledat ?

I quantes hores és ella

nostre únic ric amic, veritat ?

Que no ens pesi el seu embolcall,

també nostre somriure vol descans.

No la comprenguem com gel

que embalbeix fins l’ànima,

si no com glaçó al vas

que suorada atenua i calma.

DE REBAIXES 14 .- ANTON-T.E.-1-6-14.

NO POSSEïA CAP ESPASA... boli ràpit.

No posseïa cap espasa,
per defensar-se dels mals vents,
però tenia un vel per cobrir-se.
Raciocinava que era poc, poquíssim...
I es mirava la rosa impàvida
que delitava i espargia son perfum.
Caminà envers la balconada
i es lliurà d’impertinències.
S’apropà al brancal dels somnis
i el ventijol l’acaronava...
Silenci i quietud, bones armes
per defensar-se lluny d’improperis.
No tenia espasa,
però tenia vel per protegir-se
i aquietà seves ànsies.
DE REBAIXES 14- ANTON-T.E.- 22-5-14

HEM DIT MAI T'ESTIMO ?... boli ràpit

Des de menut l’havien besuquejat

I galtes i cabells i llavis els duia plens

i a demés el so harmoniós del T’ESTIMO

era font a seva vora donant aigua...

No es preocupà gaire, mai...

Ni el contestava, el deixava en sa melodia

que a orella rebotava i es perdia...

Per què contestar mai, mai, si sempre

el sobrepassaven amb apassionament?

Un dia el sol no va obrir escletxes de llum,

La pluja quedà en la nuvolada...

Els calzes de les flors plens de rou...

El t’estimo de l’abellam no xuclava pol·len...

Les lluernes i grills per la nit

no feien llum ni sincopaven ric, ric en l’oïda...

Reflexionà, es donà compte, es preguntà...

he contestat  mai a l’orquestra del T’ESTIMO ?

Considerant el greuge...

un crit fort sorgí alhora de cap i cor seu

i el sol espetegà d’entre negra nuvolada

i contempla de nou l’estima

en les fulles caigudes del seu arbre

mentre el ventijol li remenava el cabell

amb dits bellugadissos que mai, mai,

però mai abans havia percebut...

Hem dit mai a l’altre T’ESTIMO ?

DE REBAIXES   14.- ANTON.-T.E..- 21-3-14

ÉS LA NIT... boli ràpit

5 – 9 – 7 – 12

És la nit. Un fanal fueteja clarorada.

Dins del cor les papallones surten

a batre ales i cos nu en el cristall.

Xineses formes cauen en carreu del carrer

i la quietud no les deslloriga.

S’extenuen les falenes i cos i ales nus

reboten mortes en el peu del fanal encès.

Altar de misteris, un grill romp crit

i la nit pren cura d’estorat silenci

que l’insecte ha desballestat com roda

xirriona que vol arribar a la claror.

En el finestral una enamorada clama a la llum

per que desperti a Selene que dorm

en els coixins d’uns núvols negres.

DE REBAIXES 12.- ANTON.- T.E.-9-7-12

PER PODER TRENCAR EL SILENCI... boli ràpit

9 .- Per poder trencar el silenci

privava estar emmudit

i el mutisme

no tothom el suportava.

Fins n’hi havia que

feien parlar a l’altre

sense que aquest

en tingues ganes,

Així, li contaven, contaven

fins obrir l’aixeta

de l’altre, obrir les ganes,

i, aleshores, la font

trencava el silenci

i el provocador 

omplia gots i botelles...

fins que sabia tots els secrets.

Li havia trencat 

la virginitat del silenci,

DE REBAIXES 10.- ANTON-T.E. 9-10-10

CALLA. PALADEJA... boli ràpit

Calla. Paladeja.

La veu no esclata.

Els ulls callen de grat.

Miren. Veuen. Perceben.

I no gosen comunicar.

Les lletres ensalivades

entranyen un gust dolcet.

Avui el sol és groc.

El cel callat de blau.

L'herba brota verd.

Un clavell brilla roig.

Se m'emporta el vent,

a on ?

DE REBAIXES 11.- ANTON.- T.E. 5-5-11

PODER AGABELAR EL TEMPS... boli ràpit

Poder agabellar el temps

qui no ho voldria

si és que el temps existeix?

Qui creu en l'infinit

en parla hi dona lliçons,

Si és que el temps 

és una falsia

és que vertaderament

som infinit ?

Però en nostre dèbil pensar

record o passat,

esdevenidor o futur

ens captiven i enganyen 

en nostre curt present...

Fins el pensament corre

més, molt més que el temps

i pot estar en diferents estadis

al mateix temps...

Qui el governa el pensar ?

Qui el governa el temps ?

DE REBAIXES  11.- ANTON.-T.E.-3-3-11

...I VA SORGIR EL CRIT... BOLI RÀPIT

...i el crit va sorgir,

ningú va col·legir

si era prec o renec...

Les fulles queien a terra,

els passos les feren cruixir...

Va venir el vent inhòspit

i les feu barallar

i les llençava al cel

i les rebatia contra el pedruscall...

En l’altre compàs de temps

la calma va callar

i la boca es clogué sense parla

i les fulles aquietades

feren de catifa

als crits que queien damunt fullaraca

al no sostenir-les el vent.

DE REBAIXES 13.- 15-10-13.- ANTON

I VA TROBAR... boli ràpit

I va trobar com atzucac

la ma barrant-li el pas.

Com podria entrar-hi

fent-li comprendre

que enyorava l’abraç?

La negativa evident

el deixà corprès

i girà cua

mirant un arbre

que li queien les fulles.

Vindria un cop de vent

i se les emportaria alegre

per jugar amb elles?

O també la ma displicent

privaria el buf del vent ?

DE REBAIXES 13.- 8-10-13.- ANTON.

PÈL O PEL... boli ràpit

La confusió del cas del polític del Pèl al llavi residia en que  qui va redactar la notícia per què fes més bonic – segurament – va introduir un accent en la è. Qui sap si era un independent – dentista que sabia extraure el suc de tot arreu. Aquí va pondre la mare dels ous... Ningú contava que el polític era lingüista de professió passat  a més bon viure amb un escó... Davant del jutge tragué totes les armes i li feu veure l’error. Així es salvà d’im – putacions que l’haurien mal més. La màquina del partit no suportava el desori dels lleons de Face i Twitter que tenien mossegades les mànegues del abric.... – Mira, des d’ara seràs ASSESS – OR, poc treball però sou i sobre vindran a tu com peladilles en un bateig... Quin goig la teva parella... podreu viure en el palauet de les rialles fent-vos pessigolles. És el premi als que saben traure les castanyes del foc sense cremar-se... Ara, que teniu un parlar que PÊL o PEL puguin salvar l’escull i gràcies que han donat en tu amb coneixements sobre el tema...De bona ens hem sortit -.

Tranquil el polític escopí el PÊL que tenia al llavi i entrà en casa dels telèfons... Anton. – 14-8-13

CABRIT O CABRETA... boli ràpit.

Al polític d’alt càrrec li descobriren un pel al llavi. Diaris, revistes, teles... tot se’n feu ressò. S’anuncià que podia ser de cabrit o cabreta. I el pastís era servit. Si els resultats dels anàlisi era de mascle, el subjecte poderós s’enfrontava a un cas flagrant de pederàstia. (Cosa de bisbes). I si era de fembra... ja jai, la seva parella b en establerta ressuscitaria dins d’un infern de flames i ja envairia el divorci. Allí el deixarien amb les calces...  a més hauria de dimitir i el suspendrien de sou, sobre i feina. El jutge li consultà si vola triar... Havia arribat a la meta. Ara amb morros eixuts i capa casa pairal a guardar cabres. Anton.- 13-8-13. 

ET RESGUARDES ... boli ràpit

7.- Et resguardes del sol

que vol emportar-se el teu brill.

Del seu brell, sabedora del encís,

et culives i t’empaveses en la ombrel·la.

La protecció la tens.

És el teu goig disposar-ne.

Joiosa sospires assolint-la.

És fràgil això que et reguarda.

Pot volar amb un cop de vent

i deixar-te la nafra,

fins un ensopegar en el camí,

un pedruscall, pot ser causant

del fatal desencís.

Demà em diràs,

desprès d’algun ofec,

si confies fermament

en la ombrel·la o para sol.

CAMINES SOLA... boli ràpit

6.- Camines sola pel mon.

Amb un sol peu jugues,

voles, t’exaltes, rodes...

Avances pel sender florit

de l’aplaudiment

que et complau amb demesia...

I, desprès... i, desprès ?

Et trauràs l’embolcall

del teu engany

i cauràs en l’anonimat

i si abans caminaves sola,

ara, estàs sola...

dins dels teus miracles...

Però, tu voles i caus...!!!

I nosaltres, aixequem el vol ?

DINS LA BOIRINA.- 8-8-13--ANTON

LA PORTA ENTREOBERTA... boli ràpit

5.- La porta entreoberta

a pas de llum

lliurava  l’entrar de l’estança.

Dins del llit ajocada

entre vànova i llençol,

mig dorm

l’esperança.

Finestral obert

cortinatge movent flux

i la llum de lluna blanca

com cuixes obertes

saluda amb sa presència

i es remesa a capsal de llit.

La nit calla,,,

L’ull és esperit

que amaga l’encontre

dins del pit.

Espera llarga...

Vol d’ocell, pensament de l’ànima,

rosa vivent per on vindrà el desig

llum de lluna blanca.

EN EL FREU... boli ràpit

4.- En el freu, just canal de llustre i lleure,

els dits recorren el camí de sorra pell calma

on les dos dunes prosperen seu viatge...

Tremoloses al toc, sospiren deutes

agraint ses carenes el suau frec

i en el punt àlgid, petó de cercle màgic,

formiguegen com ocells amb becada

la tendror que esclata  sagnant deliris...

Els dits parlen llengües delicades, fines

I en seu rosari repassen altiplans i baixades,

reviren i sostrauen harmonioses melodies,

mentre la ma sosté el vaivé de la carícia...

El paroxisme esclata en la vallada

on els camins que trepitgen gemes diacrítiques

es veuen exaltades, sana elegància,

per l’ham del desig que tot ho roba

i per on circula omple de goig amb sa parla.

DINS LA BOIRINA.- 5-8-13 .- ANTON

EL REFREC DE LA MA ESTASSAVA...boli ràpit

3.- El refrec de la ma estassava

la bardissa oferta del seu jardí.

Ella, curosa, sospirava lleument

amb gust la delicadesa...

El pas dels dits, pastís melós, s’acollia

en un preludi de cant d’ocell.

La sedosa pell es complauria

amb la paraula, esborrall que s’hi escrivia.

Tot l’anhel primigeni del desig entrava

en el místic vaivé, balanceig de goig...

I les cortines flotant en el buf d’aura,

allà en el vidrieral obert, fregaven

imitant l’escrit nebulós de mans dilectes.