5 – 11 – 09
Cinc estilets pugen a l’aire
- arbrets senzills de fulla verdosa –
alegren paret, porta desbancada...
Avui passa la processó.
Totes volen honorar feliç visita,
volen que ningú vegi corcada fusta,
que tot sigui prémer mans joioses
en dia gloriós pel carrer.
Els han ruixat amb l’esperit alegre,
i el vestit nou l’han polit de goig i joia...
Allí formadets dissimulen les destrosses
de paret vella i porta d’adéu final.
Faran la seva feina estenent gràcies
ells, li faran l’ullet a tot qui se’ls miri,
posaran la sal en plena olla de recapte
i el sucre en la mirada del foraster,
2 – 11 – 09
Rònegues paret i finestreta,
Qui sap si un dia feren gran servei
A persona altiva de la llum inquieta
O a cuina per servir algun rei.
Avui ningú, quatre xavos en dona.
Tot apareix amb feréstec abandó.
Algun pot dir que és el cerrell de morta
I que ja mai sembrarà nou record.
3- 11 -09
Per descobrir
veure i mirar el futur
ens hem d’enlairar ?
...................
Es va pensar en fer,
muntar, construir
una torre humana.
...................
Es reuní força gent
i s’uniren abraçats
de ventre i paraula
els capaços partidaris.
....................
Feren folre, feren pinya,
tots els criteris
totes les penses.
...................
Però als més lleugers...
- Pugeu a veure el futur -
els incitaren .
Pujaren amunt...
Al més menut de pes
que seria qui veuria,
primer, el futur
li vingué la tos,
caigué....
I allí acabà el periple.
.........................
El futur és cada instant.
el tenim al davant
sempre, cada dia.
No cal pujar a dalt...
....................
foto de fotocomunity
2 – 11 – 09
L’home sosté el mirall
i s’hi veu la cara lluenta,
sap que és ELL.
....................
Un esbojarrat
el sacseja
i el mirall, cau.
el mirall s’esclafa, s’esmicola
fent-se granets vius de sorra,
com papallonetes
de llum pròpia.
.................
En el mirall sencer
s’hi mirava una cara...,
EL DICTADOR.
........................
Ara, esmicolat el mirall
es reflexen en els trossets...
tantes cares... !!!!
...................
Si els bocinets creixessin,
es fessin miralls complerts
quants
DICTADORS....
.................
Farien falta molts esbojarrats
per trencar tant de mirall
......................
I si aquests miralls creixessin...
fins que tots tinguessin
el seu mirallet...
.........................
Ni han, encara, que volen
un sol mirall
EL SEU
i que mai és trenqui.
foto Cris del blog finestres/ventanas
- Lloc, Requena- València -
2 – 11 – 09
La paret llisa, senzilla, petita,
portava finestra per donar a cel·la llum.
El frare que dins hi resava seva vida
sols collia un raig del sol perfum.
L’obertura funcionava amb tancat de fusta
que el monjo tenia sempre, sempre obert.
Era la connexió amb l’exterior, la ruta
de la claror per on ses oracions anaven al cel.
A tots els de la xarxa, em visitin o no.
Conserveu el que teniu d'estima
als que ja estan a la penúltima edat,
serà el vostre tresor ... sempre
31 – 10 – 09
Un dia va vendre peix i pels colzes parlava,
li quedà el glaç del gel en malmesa carn.
La cara solcada amb rius i barrancada
i el cabell blanc conformen son polit mirar.
Ha viscut molt, ja res la ressuscita,
la sang jove d'un dia, ja és suc que no té guany.
Ara viu sola, no té ningú,... Son cabell pentina
i mira en dins el que fou son cel amb seus ulls blaus.
TEATRE EN LA XARXA
COMÈDIA EN UN ACTE
Fora de concurs per que no arriba a les cent paraules- voluntàriament-, i l'altre que vaig escriure també, me l'han renunciat per que sobre passava... Però jo he gaudit escrivint. Que vull més com a premi si a la meva edat puc fer això i estar aquí? El premi ja el tinc quan vosaltres hi poseu la vostra consideració venint a llegir i a demés en feu comentari. Aquí tinc el PREMI I GRAN...!!!! Gràcies a tots pel ajut que doneu a una persona de la penúltima edat. Per aquí en ronden poques... penseu que vosaltres també hi arribareu i, aleshores, buscareu la veu de la joventut per sentir-vos tal com vareu ser, joves. A la nostra edat els amics que teniem, molts han marxat, i ens trobem sols amb les nostres cabòries i no tenim ni els reflexes de la joventut però tenim encara el delit de la Pau, de l'Amor i de la Llibertat per tots. L'avi Anton
DESCANS
Algun refresc ens anirà bé. trieu de la prestatgeria. Son cuits d'aquest matí.En tinc de posats a la xarxa uns cinc-cents, i en el rebost de guardats, uns mil cinc-cents.
.........
1--La poesia és un escrit, el poeta un sentiment.
2--Cada segon és important, Amb molts segons omplim una vida.
3-- Si menteixes perdràs el camí de retorn. Ningú escolta al mentider per segona vegada.
4 -- Si vols ensenyar a altre, que ho vegin els seus ulls. La parla se l'emporta el vent.
Un dels primers que vaig fer com a regal.
Ningú vol la culpa, però necessitem el cul per seure i el pa per menjar.
.........
EL SAINET.
EL LLORO VERD
28 –10 – 09 .... Escrit d’Antoni Fortuño Sas
Clar que l’amo del lloro no l’havia trobat. Havia pirat per que per esmorzar, dinar ,sopar ...ensiam, Al ser cosa verda es tornava verd .Una tomaca o que em sé jo altra verdura i no hauria adquirit aquell color verd cansat.
Va volar fora, i no pensava tornar. No volia més enciam.
L’amo va posar un paper escrit anunciant a tothom la pèrdua del lloro verd.
El lloro passà per allí llegí l’escrit ..., a demés de posar-hi una plantofada verda com el que menjava, hi va escriure amb el bec...
- Estic cansat de tant enciam.
97 paraules.
28 – 10 – 09
Quan no ens movem
I el camí ens fa por
Per el fracàs...
Som uns covards.
Qui no camina
No avança,
Tampoc ensopega.
Quan no ens movem
Sembrem el fracàs
Que ens fa inútils.
Val més el relliscar
I aixecar-se.
Sentir el dolor
Material......
L’esperit ja es cuida
De moure la voluntat
Anul·lant el fracàs.
foto google imatge
28 -10 – 09
Les baules d’or
Ens tenen lligats.
Han esclavitzat
Nostre pensament.
Pensem en l’or.
Volem sempre l’or.
Ens angoixem
Quan falta l’or.
I ens sotmetem,
Ens agenollem,
Preguem favor
Quan s’esfuma l’or.
I fins plorem
I reneguem.
Pensem en l’or
Volem sempre l’or
I ens fem seus esclaus.
......................
Som esclaus de l’or
O lliures de l’or?
Corruptes de l’or
O incorruptes de l’or?
Quin dilema
Si volem ser lliures.
...........
Dis-me on sents l'amor,
on et parla, on se't mou...
En els ulls o en el cor ?
Els ulls quan els tanques
desapareix la bellesa de l'amor.
El cor quan batega amor
moriria si no el tingués.
27 – 10 – 09
Trenca a trossets l’alegria,
fes-ne granets blans de sorra
que els peus de qui sigui
els senti com miraculós bàlsam.
Trenca a trossets l’alegria
i amb somriure escampa-la
per on passes, sense orgull,
amb la ma estesa oferint .
Trenca a trossets l’alegria,
posa-la al vi que convides,
a la carícia dels teus dits,
a la paraula que parles.
Trenca a trossets l’alegria...,
Fes-la immortal.
..............
27 – 10 – 09
No ploris més.
Fes teu el somriure.
Oblida les angoixes
Que t’aplanen gola i pit
I no et deixen respir
Supera el costerut camí
Que tens davant...
Dalt veuràs la plana verda
Del teu profitós demà.
No ploris...!!
Somriu....!!!!
La lluna amb un finell de veu parla amb la catifa de núvol... que li contesta...
26 – 10 – 09
Em vas entrar en les orelletes
Com ocell que busca nou niu,
Obertes meves fidels orenetes
Senyalaven proper estiu.
Dins et feres lloc, forrolla
I penetrares dins meu,
Dèbil la veu, la ma fidel amolla
I tu incautes el seré concert.
Ai, oreneta que voles i voles
Que escrutes dins meus secrets
Amb la llima afines i esmoles
Un present que a tu n’és obert.
25 – 10 - 09
Esperonava l’arquet les notes, sons de violí...
El silenci tens s’amagava, volent altre viure.
Els sons sortien arremetent-se a l’infinit
i ell, superb, sorneguer, astut, volia ser lliure...
.............
25 – 10 – 09
En la llum hi havia la foscor.
En la foscor hi habitava la llum.
Era cec. No veia ni el record
dels actes llunyans. Tot brut de fum
el cegava el sol arraconat als ulls.
Sols percebia l’estrall inclement boirós
que, orb, ressuscitava el glaç del fum
petrificat en xispeix íntim de clarors.
Tancat l’úter del mirar, abisme perdut,
on la fosca encenia espelma de consol.
Por d’obrir parpella davant vidres d’insult
22 – 10 – 09
En sa careta tendra hi riu la cabellera,
- filets daurats que besen orelles i front -.
Ulls esbatanats que criden llum de cera,
boqueta lluint dentoles amb forat fent pont.
Innocent dolcesa estampida en seva cara
fa d’escenari curull de present presentació...
Estampa al espellir sa figura gens avara
ensenyant a tots la bellesa de seu interior.
- Tens carona il·luminada,
les galtes plenes de petons,
ton somriure n’és besada
que ens regala el teu cor -
EL LLORO, DALÍ I GALA...
joc literari nº 130 proposat per J.M.Tibau
Escrit d’Antoni Fortuño Sas
Quan Dalí va perdre el lloro, es va quedar sense parla. Cap pinzell el consolava, i és que el lladre li havia fet desaparèixer el color verd i sense el verd... estava verdut.... fallar-li el color que amb tant amor havia creat, que fins havia ja estripat tots els apunts per que el lloro verd fins parlava i havia aprés la composició... Si, estava verdut, no hi podia fer més.
Posà un paper escrit a la porta per si algú en sabia res i als tardets sortia als balcons cridant amb la seva veu característica .
- Lloro, torna, home, torna... Em fas falta...
Quan s’assabentà
- On tenies les mans que set va escapar...Salvador, com pots dir-te salvador si no saps salvar al lloro que potser un gos l’hagi embocat i no el tindrem mai més. I a mi també em fa falta el lloro verd ...Per mi no ets cap salvador sense el lloro a la ma. O sigui que me’n vaig i no tornaré més i és igual que ploris com que no ploris, ja em veuràs d’esquena a la finestra... per que el teu lloro no ressuscita... i tant verd que era !!!
Si si,
- Ja l’he trobat – diu el Dalí – sinó el tinc a la ma, és a figueres...
Una foto de FINESTRES/VENTANAS de la Cris, és la que porta el nº 2 amb etiqueta Cuenca.
Sols és un relat del que veig
18 – 10 – 09
sostenint bigal de fusta, vella melis,
convertint-ho en un obert i esvelt finestral
que donant mirar esparpellat, dolç t’hi encaramel·lis
Cases i casetes i fins cimbori de cobert teulat
s’esguarda amb serenor de cants verges.
Una figuera posa el verd a tocar braç
mentre el blau cel al lluny l’horitzó contemples.
És un mirar obert que esbatana ulls
amb claredat d’aire llis que s’emmiralla.
Dos nuvolets s’arremeten per el planell curull
i la quietud de tot amb el silenci es baralla.
21 -10 – 09
Estima el que coneixes
i procura conèixer
el desconegut.
Si un no coneix
pot estimar ?
Busca la llum
en la fosca.
Busca la paraula
En la ment
Busca el tacte
en la carícia
Busca el gust
en el llavi
Busca l’olor
sense mirar-la
Guarda zelosament
el que coneixes
i busca el desconegut.
No et perdis per buscar.
Buscar pot ser la teva saviduria.
De la Tere Balañà és aquesta foto. Era exposada en el seu blog fa temps.
Avui m'han vingut al davant els trenets que li vaig fer uns dies enrere.Ara és ple. En aquell temps hi havia falta d'aigua i tots ens pensàvem èrem en un desert. Les lluites de paraules i de fets per tenir l'aigua varen ser d'època... Qui pensava en transvasaments lleugers, en més difícils i complicat... Semblava que el mon s'acabés.... Va venir la pluja, rius sortint de llera i com un pet que l'aire s'emporta paraules i fets quedaren quiets, arxivats... Esperant un altre cicle...? Quan ens hi trobem... Ja veurem que s'ha fet per pal·liar el que semblava la fi del mon.... Res o molt. Això. Ara,tothom calla i ens dediquem a lo diari, que també ens roba crits, estirades d'orella....
21 – 9 – 09
PANTÀ DE SIURANA .-
Un dia et veia buit i jo plorava...
Tu erets llàgrimes de la llera al fons,
s’havien unit depredant angoixa vana
i reflectint el cel blau..., clamaves l’or.
De que servia la fàbrica construïda...
Et senties buit,inútil, prematura mort.
i pedres i arbriu et miraven vacu de vida
sense sang noble ni bromall, teva dissort.
Mai voldria veure el teu cul lluint a l’aire...!
De gom a gom a arrebossar amb nou flaire
de plenitud rient el verd del sec arbriu....!!!
Que el cel amb respir tranquil et besi,
que el rocam et bategi i l’aigua resi,
TU,amb ventre ple d’alegria inundant l’estiu.
RELATS CONJUNTS.- MONS PARAL·LELS
basat en un quadre de Daniel Estebe
Escrit d’Antoni Fortuño Sas – 17 – 10 – 09
Quan li varen encarregar els seus amics per escriure una novel·la estrambòtica en que tot fos fals fins els plantejament ...,va pensar en titular-la MONS PARAL·LELS... una fantasia quasi inescrutable per ell sol.
Hauria de demanar ajut d’algun personatge extravagant per anar comprovant les seves reaccions i sobre un conglomerat de coses adjudicar els resultats i el que ells actors sentien..
Diríem que podria ser veure com actuen dos bessons en llocs, situacions programades, actuacions reals físiques i mentals...iguals.
Els seus pensaments derivaren quan li vingué la idea dels bessons. Ell sol en dos estats d’ànim distints podrien fer-li arribar el que sentirien les dos persones nascudes en un mateix part..
Sabia també que en temps dels seus estudis universitaris s’explicava que alguns o molts dedicats a escriure, pintar, buscaven situacions límit per després plasmar-les amb la ploma o pinzell.
- Tu ets abstemi de tot – li deia la seva parella – no tastes ni alcohol ni drogues, i si no et poses en perill, com pots canviar els teus criteris vers quelcom si no et situes en dimensions diverses, diferents,.per estudiar-les?
Aquestes paraules li feren veure com havia d’actuar.
En el saló d’estar de casa seva s’assegué plàcidament mirant tot l’entorn. Com el veuria després d’una borratxera fenomenal, o unes quantes pastilles d’èxtasis...
Allí tenia la clau del seu èxit, ho provaria.
Sabia de memòria l’entorn que el rodejava, ell l’havia decorat...
Quan les pastilles meravelloses treballaven de valent fou capaç de veure el canvi...
Ara, dins del seu mon real hi tenia els MONS PARAL·LELS. No es trobarien mai.... La novel·la la escriuria, però les pastilles d’èxtasis les deixaria per altres.... ja havia vist prou amb el canvi de la seva sala d’estar i sols era el començament... No estava per tornar-se boig.
Ahir, remirant el Blog de la CRIS em vaig donar compte que n'edita un altre. Tracta sobre finestres que ella hi posa de la seva collita i també si en volem enviar-li nosaltres. En té ja un bon reguitzer i no sabria quina triar. Això em va inspirar a fer-hi uns trenents dels que acostumo a fer jo. Per poder seguir una pauta, li vaig demanar, i concedit el permís, avui n'edito uns sobre la primera finestra que hi va entrar. Gràcies Cris. Si hi voleu entrar aquí poso la porta.
1 ..... 17 – 10 -09
La varen emmarcar
per protegir-la.
Hi posaren pintura blanca
enquadre de fusta blava
i severs barrots...
per que cap lladre
de causes pròpies
causés enuig.
En replà guardava
vida emparrada...,
i el tresor de la velleta
que un jorn se’n anà
Que ningú gosi tocar
les joies que gelosa guarda
alienes al seu passat
.
Continuen vida i estança
fins un dia llunyà...
que és lluny?
Qui ho sap.
