Agenollat
amb les mans a terra somnio.
No em puja el baf
de la rerra mullada...
Tot és sec, fins l'arbre
que va creixer
quan la quimera era del·lera,
quan l'il·lusió rondava el desig...
Va ploure en el cor
i la llàgrima, sal de mar,
va escorres per la galta
per que l'arbre queia
empés per la fùria del vent.
La quimera,
aleshores quera
no m'aixeca les mans reseques
ni cull el caliu del sol
que vol eixugar la llàgrima,
ni l'arbre rebrota
en el terral assaonat pel plor.
Quimera...
per què em deixes sol ?
És una passada! Crees unes imatges increïbles a partir d'una lectura.
ResponEliminaM'encanta!
Avui he penjat una pintura teva al meu blog:
ResponEliminahttp://jmtibau.blogspot.com.es/2012/11/colors-daigua.html
Una abraçada
jesús, no em deixa entrar al teus comentaris. Anton.
ResponEliminaPilar, es que la lectura del teu cionduia a molts paradissos de lletres, idees i realitats difuminades on un pot beure diversitat de camins. Anton.
ResponElimina