47.- No em après
a ser joves
quan ja ens
trobem a vells.
Se’ns
dificulta el córrer
i ben just
caminem.
No ens
resguarda la closca
del cap el
cabell
i la dentada
s’allotja
darrera
llavis pansidets.
Les orelles
no escolten,
serveixen
per quasi res...
- Que
dius? Eh!. Com dius? Eh! -.
Ens
embadalim i ens envolten
idees que
mai realitzarem.
Tot ho
sabem. Res, que diguin...!
Tot acaba
fatal o és un mal fet,
Que ens
expliquin, ...que s’expliquin...!!
Res o quasi
res ens creiem.
Ens defensem
de les hores
en que,
passades, no em fet res
i ensenyem
castells de coses
fútils que
s’endugué el temps,
però
presentarem la nafra
en nostre
cos fet hivern.
I volem que
en siguin ara
de treball
nostre argument.
Som notaris
sense ploma,
advocats
insultants i prepotents
que dictem a
llengua tova,
del món, son
desagraïment.
Pero se tiene la sabiduría de la vida aunque muchas veces todavía nos sorprenden las cosas.
ResponEliminaUn abrazo
Tens raó, tota la vida intentant aprendre i mai no acabem d'aprendre ben bé del tot. I si no hem après a ser joves... com podem tenir temps d'aprendre a ser vells? Tots fem el que podem a cada edat, Anton!
ResponElimina