1 – 4 – 12 –
Des d’on no bufen
els vents
sempre miraràs el
bo
per triar-ne ta
conquesta.
Viuràs, persona
de la terra,
encara que ta
flor es marceixi
per que el sol ja
crema,
però l’aigua et
reviu.
Ens queda teva
llum,
claror que
espargires
i s’allotja
present en tot quant feres.
No marxes, si no
que arribes
com catúfol que
desaigua
per regar la teva
sínia.
( A l’oncle Juan que ens ha deixat...)
Aunque la flor se marchite el sol vivirá en ti y te calentará en los días fríos.
ResponEliminaUn feliz domingo
Ho sento Anton, quan tot comença a reviure amb la primavera, alguns companys de vida se'n van...ironies del destí.
ResponEliminaPreciós el ram.
Hi ha coses que m'enamoren. D'entre totes la poesia i l'aquarel.la i ambdues les trobo en el teu blog. És un plaer visitar-te.
ResponElimina