24 – 1 – 12
A la conca de les mans
he engrapat els pètals
-instants que vares desgranar
Del teu viure de moments tendres -.
Un fotimer de joia emparada
en el cloure de robustes mans
que ensenyen el batec d’un cor,
ara que en l’espera es complau
en el gust de sentir els instants
que sols en record tornen...
No separeu mai aquestes mans, allotgen un tressor d'una vida compartida. Anton.
ResponEliminaUna vegada em van dir que una de les coses més difícils de dibuixar són les mans... i tu has fet un dibuix preciós, on unes mans formen un cor, el cor que conté uns pètals simbolitzant aquest tresor d'una vida compartida que ens expliques.
ResponEliminaCom tu dius, que mai es separin!
Amb aquestes mans tan plenes de records i vivències, Anton, pots considerar-te ric, ric de Vida.
ResponEliminaCom diu l'Assumpta, has dibuixat unes mans precioses. Que no se separin mai!
Una abraçada!
A la conca de les mans, germina la llavor d'un poema d'amor que mai acabarà.
ResponEliminaUn tresor de vida compartida...
ResponEliminai un poema d'amor. Molt bonic, Anton!
Un dibuix preciós per il·lustrar aquest poema, que és un cant a l'amor en el record...
ResponEliminaM. Roser