16 - 12 - 12
Em deixo portar...
com si el vent bufés sempre
i em levites com vol d'ocell.
No costa caminar així.
No et domines, et porta la voràgine.
Jo que em desplaçava
a peu descalç sempre
per damunt de códols o esbarzers
trepijant i avançant
amb les meves pròpies dificultats,
ara, el buf dels sentiments
m'acoltella i em du, se m'endú.
I és que,
el cap a dalt no mana ?
Per què serveix, doncs...?
És hora del cor i callo.
Imagino un mar immens il-luminat per una llum blanca, que no se sap d'on ve i m'enlluerna. Puc veure petits vaixells que es dirigeixen cap a l'origen de la llum. Uns van a la deriva, deixant que el corrent els porti, però els altres naveguen sense dificultat, com si tinguessin potents bruíxoles que els guien. Hi ha un punt en què els ulls deixen de percebre alguns dels vaixells, cosa que em produeix certa angoixa. No obstant això, continuo mirant d'altres que encara no han arribat allà, on es desdibuixen, i em recreo contemplant-los i observo que no s'aturen, que segueixen fins a l'origen de la llum. M'agrada imaginar el que succeeix durant el viatge per aquest mar. El barbull de l'aigua m'hi ajuda.
ResponEliminaI tant que mana el teu cap, Anton, mana molt més del que et penses. És el teu cap que ara et diu que és l'hora del cor i que hi ha moments que cal deixar-se portar pels sentiments i el mateix cap que et dirigeix la voluntat de "fer" i de "ser" i d'escriure i de ser tu i de ser aquí, malgrat la voràgine dels sentiments.
ResponEliminaTens un cap privilegiat Anton! Estic segura que encara esta davant de tot.
Una abraçada
Te echo de menos tus dibujos, pero hay que reconocer que dejas imágenes muy bonitas.
ResponEliminaEste poema me ha gustado mucho, cada palabra está llena de fondo y amor.
Un abrazo y mucho animo
He resseguit i resseguit els textos des del dia que deies "no serà res greu"
ResponEliminaHe resseguit i rellegit i sempre he quedat sense saber què dir, que tu ja ho deies tot i més.
No hi ha parraules millors ni més sentides que les teves, potser allà dalt saben qui és el fort i s'hi abraonen, massa per un sol home, massa dur.
No és just, no ho és, massa pes a les espatlles per molt que siguin les d'un home bo, massa pes.
Tornaré a marxar amb el cor petit però si més no avui he pogut dir-te alguna cosa. Ara en tens dos que vetllen per tu, però, és massa pes, injust.
una forta forta abraçada.
Hi ha moments que és el cor qui mana
ResponEliminaencara que intentem evitar-ho, però crec que això és bo...
i he pensat en el post de l'enyorança, i jo et diria que miressis el cel , segur que hi ha una estrella que abans no hi era i que brillarà només per tu...
Una abraçada,
M. Roser
Avanço a cops de vent
ResponEliminaper aquest terra
moll d’humitat
d’una tardor
que ja s’acaba,
me n’adono a batzegades
que sóc com una fulla seca
en aquesta catifa caiguda,
anant on em porta un destí
que desconec,
i m’omple d’estralls
el cos poc a poc malmés,
i m’adoloreix el cor el patiment
que sento al voltant
entre sotracs i esgarrinxades.
Avanço a cops de vent,
escoltant veus
que em reconforten
i que planyen la meva
innocència desenganyada.
Més endavant m’espera un ball
de fulles trencades
que altres trepitjaran,
escampant qui sap si joia,
si darreres il•lusions,
si propers desenganys.
S’acaba l’any,
i la catifa de fulles multicolors
s’anirà tenyint de gris
deixant ventalls morts
de nervis nus a l’aire
i confeti dels mil colors de la tardor.
Avanço a cops de...
Què vols que et digui, Antón de l'ànima?...pot ser que em faig solidari amb el teu darrer verset:
ResponEliminaÉs hora del cort i callo.