10 – 11 – 10
Relliscà suaument la ma
per el cabell de la jove
com zèfir en un camp de blat
a punt de sega.
La mirada verge zelosa
de sa corona neguitejà.
La ma fincada i serena
resseguia la seda bellugosa
rossolant tranquil•la.
Quan caigué al final del cicle
rosava el rostre envellutat.
Acolorida la pell suportava
amb goig l’acaronament
i els ulls tendres miraven
el poema escrit per uns dits
sonoritzant paraules,
Això també és com un enamorament dels del meu post!
ResponEliminaPreciós, Anton!
Mai no havia llegit la descripció d'una posta de sol com la teva.
ResponEliminaQuan allò que és sublim es personifica, la bellesa s'ens apropa.
Com diu la Carme, preciós!
Foto i poema m'enamora.
ResponEliminaEn l’olivera
ResponEliminailla dins un mar de blat
acarona el cap
de la jove amant,
bruna, parenta del sol
amb filera d’argent
en la rialla
i dos bocins de cel
en la mirada.
Es coneixen
de trobades
en l’era isolada,
en l’hora
que el sol dorm
amb febrada
la corrua de gent
assolellada.
Són incipient
els petons i les carícies,
aprenentatges
de bona fitada,
repassa de nou
el darrer petó
sota l’olivera oblidada
mentre juguen els dits
a trobar fites noves
i apamar
les ja estudiades.
Cau el sol
i el so repetit de grills
deixa anar el silenci
company fins aleshores,
dibuixen en separar-se
el llavis del darrer bes
un somriure,
s’espolsen els trossos
d’herba seca
i enceten camins
de lluna al vespre
separen els dits,
mentre l’olivera espera
una altra tarda encesa.