12 – 11 – 10
A on anaven els dos plegats?
La pedra havia concebut reble.
La vivor del còdol contrastava
amb la fortalesa endurida
que es sotmetia a un viure
continuant la mirada endavant.
No així el reble que es preguntava
d’on sortia i on faria cap
transportat amb agalles
per la roca, reconeixent-la indestructible.
Albirava a pensar
que ell, menut,en el seu periple,
agafaria el relleu
quan la pedra s’esmicolés
esdevenint pols al vent ?
Una bonica foto, la que has trobat, Anton.
ResponEliminaEl teu poema em fa pensar que ni menuts ni grans, gairebé mai ens plantegem que arribarà l'hora d'agafar el relleu. I crec que ni per un costat ni per l'altre.
Als avis no ens sembla mai que aquests "ninos" preciosos que traginem amunt i avall poden agafar-nos relleu. I així serà, però no hi pensem. Deliciosament inconscients, com ells.
Bon dia, Anton i una abraçada.
Hi ha una preciosa cançó que diu: Escolta la resposta dins del vent.
ResponEliminaDe vegades el seu xiular ens ensordeix, però tal vegada sigui cert que ens du respostes.
fins i tot la roca més aparentment forta, pot esmicolar-se
ResponEliminaPloro. Ja saps, estem tovets...I tu, ets el més valent de la colla. Ah, per sempre, saps que allò meu, ho pots prendre quan vulguis!
ResponElimina