Tres mocadors que tornen
en la closca nou de les barques.
Sospirs del vent com gavines
que grasnen d’alegria del retorn.
I els mocadors al cap de les fembres
que sospiten collita de llegendes
emparant la matèria en els cistells
I la clement assistència del esperit brivall.
Tots tornen, fins el vent
Tots van rere la cuita
d’un encontre on els mascles
abocaran la caixa dels tresors del mar
davant la flaquesa admirada i viva del infant.
S’ha de viure el moment que culmina
en el petó salobre, en l’abraç retorn d’enyor
que pot ancorar a port aquietant escuma
de dies de taleia en la fragilitat de l’aigua.
- Teniu compte de posar el peu
ben segur a terra.
Ara és hora de les contalles
mirant les ones i el barcam quiet.
Que prengui patró el menut
de galta estimada,
que sàpiga el delirós
fer de la mar que s’engoleix vides
per mal preu de peix...
Els viatges de tornada sempre són molt especials.
ResponEliminaCom m'agrada compartir relats i que hi siguis, Anton.
Una abraçada.
Un relat que és una poesia, com sempre saps treure'n tot el millor. M'ha agradat molt.
ResponEliminaUna poesia que explica i que mostra i retrata tota una història de mocadors blancs....Molt bona participació! felicitats!
ResponEliminaUn poema impregnat d'olors i colors marineres. Felicitats.
ResponEliminaAmb aquest poema sents l'olor del mar.
ResponEliminaSalut!
M'agrada molt! En pòques paraules una gran història!
ResponEliminauna abraçada Anton!
Molt bonic el poema ;)
ResponEliminaGràcies de nou pel poema al bloc...Definitivament (i pel que he vist) lo teu és la poesía...Intents de descriure els sentiments o les històries que evoquen imatges...O d'altres paraules...;)
ResponEliminaUi! ahoir no se'm va actualitzar aquest poema!
ResponEliminaTota una història!
Un poema preciós.
ResponEliminaMolt bonic i ple de sentiments... Enhorabona!
ResponEliminaNo havia llegit cap relat en forma de poesia. T'ha quedat sensacionalment bé. Et felicito. Una abraçada.
ResponElimina